Tona, una església del segle IX

Hi ha una curiosa església a Tona, un poble proper a Vic en Barcelona, que té una particularitat i es que, en la consagració de l'església en 889, va assistir-hi la majoria de la població, i això va quedar reflectit en el document que testifica aquesta consagració. Es estrany que en un document es reflecteixi fins quasi una cinquantena de persones.
Es tracta de l'Església de Sant Andreu de Tona, i aquesta està enclavada en un promontori que domina l'actual poble de Tona, un tranquil municipi d'uns 7000 habitants. En aquell ample altell també està situada la torre del que fou el castell.
L'origen de la paraula Tona l'explicava J. Balari (1) al·ludint a que esdevindria del llatí tunna, que significaria obertura o forat excavat en la terra. D'aquí evolucionaria fins arribar al nom de Tona. De fet, abans d'arribar a la gran explanada on antigament estava la població de Tona i encara hi estan la torre i l'església, ens trobem amb una gran obertura excavada, que fou una cisterna d'origen iber.
Aquesta zona, recordem-ho, va ser devastada entre els anys 826-827 pel noble got Aissó i Guillemó, fill de Berà, deposat comte de Barcelona. Aquest noble Aissó, era partidari del comte Berà, d'origen conflentí o rossellonès. Berà, havia obtingut el títol de comte de Barcelona darrera la conquesta de la ciutat pels francs (801) Així doncs, era el primer comte de Barcelona i a més d'origen indígena mixt, es a dir, fill de franc i goda, però no franc pur. (2) Degut a l'ambició dels fills del comte de Guillem de Tolosa, Bernat i Gaulcem, el comte Berà és desposseït del seu títol, ocupant el seu lloc el comte Rampó, d'origen franc. Aquest desposseïment sense motiu aparent es el que va suscitar la rebel·lió d'Aissó, que va intentar prendre les ciutats de Barcelona i Girona, ajudat per les hosts de sarraïns. Al no aconseguir-ho va devastar tota la zona centre del que seria posteriorment Catalunya: Osona, Bages, la plana de Vic, el Ripollès, etc. Deixant tot l'àrea quasi despoblada.
Així, anys després, durant el concili de Troyes de 878 es investit comte de Barcelona i Girona, Guifré el Pilós. Aquest comença una repoblació i fortificació sistemàtiques d'aquella zona, unió entre els seus comtats marins pirinencs. Generalment la iniciativa repobladora acostumava a sorgir dels bisbes, però quant el que interessava era una zona estratègica, era el comte qui prenia la iniciativa per a la repoblació. Però d'altres vegades eren els propietaris del domini directe d'un castell, els castlans, qui prenien aquesta iniciativa. (3) Així sembla ser que va ocórrer en Tona. Segons Miquel Coll i Alentorn, els senyors, Centuri, com a vicari o castlà i Alvar, fill de l'anterior, junt a alguns dels primers colons van ajudar i van fomentar la repoblació de la comarca. En 889 la zona ja està suficientment habitada perquè es consagrés l'església I es formés una parròquia.
Aquesta es la església que avui dia podem contemplar que, encara que va ser fundada en el segle IX, es va restaurar i es va remodelar en el segle XI. En el seu interior es poden observar tombes antropomorfes datables cap el segle X. La planta es d'una sola nau, amb absis circular amb decoracions en arcades llombardes i dues capelles laterals. El campanar i el creuer son del segle XII.
El castell es pot datar documentalment en l'any 927 i avui tan sols queda el que va haver de ser la torre d'homenatge. Aquesta, per la seva construcció i l'obra en encofrat, sembla ser d'origen romà. En el segle passat es van portar a terme unes excavacions que van revelar diferents estratigrafies de període medieval amb abundant ceràmica.
Finalment en 1989, durant la celebració dels mil cent anys de la consagració de la església, es va situar prop d'ella una estela de pedra que recorda als que van fer possible la consagració i que eren, a més, habitants d'aquella població. Allí es poden llegir noms com, Gal·leni, Centuri, Gotmar, (bisbe de Vic, que va regalar les cases immediates a l'església), Recaded, Adanagild, Adroer, Sulmo, Regisend, Servand, Simplici, Blanderic, Ariolf, Godomir, Teuredic, Savaric, Todolf, Eroigi, Berà, etc.
Visitar aquesta església es com viatjar al passat, sobretot si no hi ha ningú més i a més està plovent, com jo vaig tenir la fortuna.
Salut.
The Damned.

Notes :
1) Josep Balari i Jovany. Los Origenes Históricos de Cataluña. 2 vols. BCN 1897
2) Coll Alentorn, Miquel. La marxa cap a la independència de Catalunya (877-988) Barcelona 1988.
3) Coll Alentorn, op. cit.

Bibliografia:
--- Coll Alentorn, Miquel. La marxa cap a la independència de Catalunya (877-988) Barcelona 1988.
---- Josep Balari i Jovany. Los Origenes Históricos de Cataluña. 2 vols. BCN 1897

Jordi Pujol i les Chonis

Si, ja ho sé que aquest no es un post d’història, però crec que a la llarga el contingut del mateix ho serà, sobretot per qui és el protagonista: Jordi Pujol.
Sembla ser que s’està posant de moda o ja ho està, sobretot a Youtube, una cançó del grup de rock català Els Catarres: Jenifer. En aquesta cançó s’explica que un subjecte nacionalista català s’enamora d’una “Choni”, es a dir, una noia de baix nivell cultural i social, de cultura castellà parlant i filla d’emigrants, principalment andalusos o extremenys, sense menysprear d’altres llocs d’Espanya, creant-li tota mena de conflictes interiors. Fins aquí res de nou, el curiós es que l’ex-president de la Generalitat, Jordi Pujol, en un xerrada va comentar aquesta cançó d’una forma molt simpàtica, a més, de fer aclariments per qui no entén la lletra. Es tracta d’un vídeo que recull part d’aquesta intervenció de Pujol durant la Diada i que va acompanyat de fons per la música dels Catarres. He pujat aquest curiós vídeo junt amb un altra amb la música original. Mai una intervenció de Pujol va ser tan espontània i divertida. Esteu alerta quan la cançó parla de tenir somnis eròtics amb Jordi Pujol i el comentari del ex president. Tot a tenir en compte. Que ho gaudiu.

The Damned

El vídeo de Jordi Pujol

La Cançó Original

Descobriment neolític a Barcelona

Durant les excavacions de l’ampliació del aparcament de la plaça de la Gardunya, al Raval de Barcelona, les excavadores han posat al descobert un enterrament d’època del neolític mitjà. Es tractaria aparentment d’una dona que va viure per aquells verals fa uns 6000 anys.
L’enterrament seria del tipus de fosa, el qual estava format per un pou vertical que acabava en un espai excavat a la roca, segons el diari El País en la seva edició impresa del dia 21-04-2011.
En aquest espai és on es troben les restes humanes. Encara que pel tamany aparent de la pelvis aquestes semblen les d'una dona, fins que no s’hagi fet un anàlisi complet a les instal·lacions del Centre de Conservació del Museu de Historia de Barcelona, entitat que s’encarrega de la supervisió de l’excavació i estudi del jaciment, no es podrà esbrinar el sexe amb seguretat. També es durà al Centre tota la terra que rodeja els restes per fer un anàlisi edafológic complet i determinar si es van dipositar flors damunt del cadàver i si l’enterrament va estar acompanyat d’un ritual determinat, segons declara Ferran Puig, supervisor de l’excavació i Cap del Servei d’Arqueologia del Museu d’Història de Barcelona.
El cos, d’una edat indefinible de moment, estava col·locat en posició fetal amb els braços i les cames totalment doblegats. L’esquelet, en bastant bon estat de conservació, es de complexió petita i té una alçada mitja. Cal ressaltar que els ossos estan mig corroïts per l'acidesa del sòl. No sembla que hi hagi un aixovar mortuori, però si que s’ha trobat al cos un braçalet de variscita al canell dret i al coll un collar de comptes d’esteatita negra. També duia un penjoll fet amb un gros ullal de senglar. El CSIC (Consell Superior d'Investigacions Científiques) ha cedit un escàner 3D que permetrà reproduir sense contacte directe, els ossos i les peces aparegudes en el jaciment. Fins aquí la noticia.
Particularment trobo força interessant el fet de descobrir unes restes d’aquesta època, això ens dona informació del tipus de població que hi havia abans dels assentaments ibers i l’arribada dels romans. De fet aquesta època esta molt poc documentada a la zona de Barcelona tot i que últimament es van trobant cada cop més jaciments neolítics i calcolítics. Però de tot, el que més m’ha cridat l’atenció ha estat el collaret de variscita. Aquest mineral de color verd o verd-blau, estava quasi bé extret a les nostres contrades a les mines de Gavà, on hi va haver-hi activitat minera des de principis del Neolític fins a les èpoques ibera i romana. Aquest braçalet es correspon amb la datació de l’activitat minera de Gavà i ens podria parlar potser d’un incipient comerç d'intercanvi d’objectes de joieria entre zones properes. Cal destacar, doncs, l’amplitud d’informació que ens pot aportar aquesta troballa referent a l’activitat minera i el comerç d'intercanvi a aquella època tan prompta, tan del que seria la zona de Gavà com el que seria la posterior Barcelona.
Salut.
The Damned.
Nota: La foto està extreta de l’article del diari El País.